Si les meves abelles recol·lecten pol·len de les flors que hi ha al pati del meu veí puc rebre una demanda reclamant part dels guanys que obtinc en vendre la mel?

Escolta’m una cosa, Maria: que la veïna ens està robant el pol·len!

Imagina que et lleves un dia pel matí i, mentre et prepares l’esmorzar, truquen a la porta i t’entreguen una carta certificada. L’obres i, a mesura que vas llegint, els colors et desapareixen del rostre... T’han posat una demanda! Però com? Per què? Et preguntes. Quan t’asserenes una mica i aconsegueixes entendre tota la paperassa t’adones que, per si no n’hi hagués prou, els demandants són els teus veïns, en Guillem i la Maria. Resulta que t’estan reclamant un percentatge dels teus ben treballats ingressos, que has guanyat venent la mel que fan les abelles que tens al pati de darrere. No t’ho pots creure. Diuen haver detectat que les abelles del teu rusc sovint pol·linitzen algunes de les flors del seu jardí, i que per això la mel que en resulta també els correspon a ells.

Et quedes uns segons pensant i et poses a riure. No ets experta en lleis, però no et cal ser-ho per adonar-te del surrealisme de la seva petició. Ja més tranquil·la, truques a la teva neboda, que estudia dret a la universitat. Quan li ho expliques, ella queda gairebé més atònita que tu, però també esclata a riure.

«Quines idees!», diu. «No pateixis, que això no pot arribar enlloc. Saps què hauries de fer, tieta? Demandar-los tu a ells».

«Per ximples?» Respons.

«Ha ha! No et faltaria raó, però per desgràcia ser ximple no està tipificat. Hauries de demandar-los reclamant-los totes les flors i totes les plantes del seu hort, al·legant que si estan vives és gràcies a les teves abelles, que les pol·linitzen! És clar que cap jutge no us donaria la raó, ni a tu ni als teus veïns, perquè les abelles, encara que tu en siguis la cuidadora, es consideren animals salvatges i per tant tot el que elles recullin és considerat fenomen natural. Per tant, l’apicultor no n’és el responsable. Així almenys és com ho van solucionar els romans, i segur que qualsevol jutge d’avui en dia decidiria quelcom similar. Fos com fos, segur que els teus veïns aprendrien la lliçó i no es posarien més amb tu».

«Mare meva, els romans? Així que de veïns com en Guillem i la Maria n’han existit tota la vida, eh?»

«I en seguiran existint tieta, en seguiran existint».